Angulacions de la càmera

 

Angulacions de la càmera

• Normal : l'angle de la càmera és paral·lel al sòl.
• Picat : la càmera se situa per sobre de l'objecte o subjecte mostrat, de manera que aquest es veu des de dalt.
• Contrapicat : oposat al picat.
• Nadir o supina o contrapicat perfecte : la càmera se situa completament per sota del personatge, en un angle perpendicular a terra.
• Zenital o picat perfecte : la càmera se situa completament per sobre del personatge, en un angle també perpendicular.

Alçada de càmera

• Normal : La càmera se situa a una distància del sòl equivalent a la de la vista.
• Baixa : La càmera se situa per sobre el metre i mig de distància al sòl.
• Alta : Se situa a una distància major a 1,80 metres.

Guió tècnic:

  Guió tècnic:

En aquest guió tècnic han d’aparèixer els següents àmbits:
Temps que dura cada pla.
Explicació dels diferents moviments de càmera i tipus de plans.
Explicació de la banda sonora, diàlegs, músiques, efectes sonors...

TEMPS		IMATGE					ÀUDIO
Nº P	TEMPS	QUÈES VEURÀ?	PLA	ANG	MOV	EFECTES	QUÈ I COM SE SENTIRÀ?
0	10’’	Imatges de seguretat (barres de color i compte enrere universal)				FOSA ENCADENADA
1	2’’	Dibuix Globus terraqui. Sobreimprès: “UN INFANT ÉS”	PD	N	F	Z (Dar.dav.) Final; flasch)	En Off:“Un infantés...” Música(una flauta)

Edició o muntatge

 

Edició o muntatge

 Concepte d'edició

L'edició és l'operació mitjançant la qual se seleccionen i s'ordenen els plans enregistrats, d'acord amb una determinada intencionalitat narrativa i/o semàntica, otorgant alhora un ritme al programa.

En la creació de videogrames, l'edició planteja problemes de caire tècnic i problemes de caire expressiu.

Tipus d'edició:

Edició per engalzament:

Consisteix a anar connectant els plans en el mateix ordre en què han de quedar disposats al programa.

Edició per inserció:

Consisteix a inserir unes imatges i/o uns sons en un programa prèviament enregistrat, en substitució d'uns altres, sense modificar ni alterar les immediatament anteriors i posterios.

Tipus de muntatge:

Des del punt de vista estrictament narratiu, se sol distingir entre muntatge continu i discontinu. Els altres tipus de muntatge narratiu poden considerar-se variants del muntatge discontinu. Des del punt de vista estrictament semàntic, convé fer esment de l'anomenat muntatge ideològic.

Muntatge continu quan es fa una reconstrucció en temps real. Per exemple, en el pla 1 una noia s'acosta a una porta; en el pla 2 obre la porta amb la mà.

https://www.youtube.com/watch?v=hThI7VeK5CU

Muntatge discontinu quan el temps real és reduït mitjançant una el·lipsi temporal. Per exemple, en el pla 1 un senyor prepara el sopar a la cuina, en el pla 2 el serveix a la taula.

https://www.youtube.com/watch?v=ypEaGQb6dJk

Muntatge en paral·lel: Es produeix l’alternança de dues o més accions no necessàriament vinculades narrativament. En ocasions s’alternen accions diverses que es donen sentit mútuament, precisament pel fet de comparar-les. Per exemple, dos pacients en que es va explicant l'evolució interrompi’n una i l’altra per mantenir el suspens del desenllaç.

https://youtu.be/yzKhrWFreXo

Muntatge altern: Alternança d’accions simultànies i relacionades narrativament. juxtaposen accions que tenen una correspondència temporal i que solen unir-se al final de la seqüència o del film. Per exemple, els bandits a punt de matar la noia, i el noi cavalcant per salvar-la.

https://youtu.be/fptkmoIq6XQ

Salt enrere (flashback) es produeix quan un pla suposa una tornada enrera en el temps realment pronunciada. Es tracta, en definitiva, d'un retrocés.

Muntatge d'anticipació consisteix a fer cavalcar sobre un pla els diàlegs o la música corresponents al pla següent.

Muntatge rítmic, el que seria el ritme real d'un esdeveniment s'accelera o s'alenteix en funció de l'impacte que es pretén donar. La música es la pauta per anar introduint els diferents plans. S'utilitza sovint en els videoclips.

https://youtu.be/ugRSNCUk2pM

Muntatge de síntesi es fa una compressió notable del pas del temps. Per exemple, un nen marxa en bicicleta; quan torna, ja és un adolescent.

Muntatge ideològic es connecten plans que no tenen una relació física, siplement per produir una nova significació. Per exemple, un ramat de bans i una munió d'obrers sortint del metro (a Tiempos modernos, de Charles Chaplin).

El muntatge ideològic es fonamenta en les investigacions de Pudovkin sobre el muntatge constructiu, portades a les últimes conseqüències per Eisenstein amb el seu muntatge intel·lectual. Es tracta d'enriquir intel·lectualment el cinema amb una significació addicional, producte d'una reació d'imatges amb un fort contingut metafòric.

Il·luminació

 

• La il·luminació, a més del seu valor funcional, té un valor expressiu, ja que pot ressaltar o suprimir formes i crear una atmosfera determinada que produeixi diverses sensacions. Es poden distingir dos tipus bàsics d'il·luminació a part de si son:
• Fonts naturals o fonts artificials 
• Il·luminació dura o il·luminació suau: En la il·luminació dura, és la llum que prové directament del sol o d'un únic punt de llum com un flash  o un focus, originant ombres en els objectes i destacant una il·luminació amb molt "caràcter", no resulta fàcil aplicar-la, com més lateral sigui aquesta llum, millor ressaltarà la textura. Pel contrari, una llum plana o difusa ajuda a dissimular la textura dels objectes. A vegades resulta necessari no destacar la textura dels objectes per tal que aquests semblin més llisos. Això resulta pràcticament obligatori imperfeccions de la pell en plans tancats. I una il·luminació suau serà quan la llum del sol no il·lumina directament els objectes en un dia assolellat, sinó que ve “rebotada” d’un altre objecte clar (gràcies al filtratge d'una cortina, per exemple). És també la llum que il·lumina els objectes en un dia ennuvolat o la que prové d’un tipus de focus especials anomenats mitjançant l’ús de difusors blancs col·locats davant dels focus normals. En no tenir tant contrast, aquesta il·luminació permet treballar amb més comoditat i menys problemes tècnics. La llum difusa suavitza el contrast i redueix la sensació de textura i relleu en la imatge. 

Les preses exteriors, sobretot en dies assolellats, exigeixen controlar el contrast existent mitjançant l'ús de reflectors que suavitzin les ombres. Els dies ennuvolats són els millors per fer registres exteriors, ja que la llum és més suau i uniforme i genera menys contrast.  És molt important tenir presents els diferents tipus de llum solar, ja que poden produir diferents tipus d'ombres i matisos afectant a la percepció de les textures i els volums: 

• La llum del migdia és una llum dura, intensa i que elimina les ombres, la qual cosa afecta negativament la percepció del volum i els matisos de la superfície dels objectes. En general no sol ser bona per a la fotografia. 
• La llum del matí il·lumina amb tons frescos pastel i difumina normalment els detalls llunyans. 
• La llum del capvespre il·lumina lateralment i amb tons daurats i càlids produint ombres tènues i subtils que fan ressaltar la textura dels objectes i el seu volum.

• El cromatisme. Cada tipus de llum té una temperatura de color determinada. Per adaptar la càmera a la temperatura de color de l'ambient cal fer un balanç de blancs, mitjançant el qual s'indica a la càmera qual és el color blanc. Les sortides i postes de sol i les llums incandescents tenen una temperatura de color baixa i de to vermellós. Al migdia la llum té una temperatura més alta i de to blau. La llum d'una espelma també té una temperatura de color baixa i de tonalitat vermellosa.

Profunditat de camp

 

• La profunditat de camp és l'àrea per davant i per darrere de l'objecte o personatge principal que s'observa amb nitidesa. Una bona utilització de la profunditat de camp permet obtenir interessants efectes estètics, destacar determinats objectes i difuminar altres per evitar distreure l'atenció de l'espectador. Tot i que en fotografia i cinema (excepte el 3D) treballem amb imatges bidimensionals, hi podem distingir un espai en profunditat, podem localitzar un primer, un segon, un tercer terme... La composició escollida ens permet també jugar amb les relacions que poden establir els elements que estan a diferent distància: el primer terme pot jugar en contrast amb el segon o a la inversa. La profunditat de camp també ens ajudarà a crear aquest joc de significacions entre els diferents espais en profunditat de la imatge.

Composició

 

• La composició és la distribució dels elements que intervenen en una imatge dins de l'enquadrament que es realitza a partir del format de la imatge i d'acord amb la intencionalitat semàntica o estètica que es tingui. Es poden considerar diversos aspectes: 

• La regla dels terços: Segons aquesta regla, una imatge es divideix en nou parts iguals utilitzant dues línies imaginàries paral·leles i equiespaiades de forma horitzontal i dues més de forma vertical, i recomana utilitzar els punts d'intersecció d'aquestes línies per distribuir els objectes de l'escena. Els quatre punts d’intersecció són els que major atenció rebran de l’espectador. A causa d’això, podrà deduir-se igualment que el motiu no ha d’anar centrat en l’enquadrament sinó que és preferible desplaçar-lo lleugerament, ja que així s’obtenen imatges menys simplistes, més atractives i que ajuden l’ull a recórrer els punts d’atenció.
• 
  
• Línies dominants:  En tota escena hi sol haver un motiu (allò que desitgem destacar, el centre d’interès) i fons (allò que envolta, decora i/o dóna sentit al motiu). Per ressaltar el motiu, cal omplir l’enquadrament, és a dir, fer que un objecte sigui present en l’escena; d’aquesta manera exclourem de l’enquadrament (desenquadrament) altres objectes que puguin distreure l’atenció de l’espectador sobre el que s’ha seleccionat. També és important en l’enquadrament deixar un cert marge al voltant del motiu per a no 'ofegar' la imatge. Aquest marge actuarà com a marc del motiu i, per tant, normalment haurà de ser, a més, igual per tots els costats de la imatge.  D’altra banda, cal tenir presents les línies dominants i utilitzar-les per a dirigir l’atenció de l’espectador, no desviar-la. Es pot trobar una línia gairebé en qualsevol cosa. Una de les normes més populars de la composició es basa en la repetició de les línies i objectes, especialment quan el tema és una estructura. Les línies poden ser, horitzontals, verticals, corbes o obliqües. Les diagonals i línies en "S" són molt més interessants que les línies paral·leles, s’utilitzen per imprimir un cert moviment a les fotos.
• S'anomenarà aire a aquelles zones de la imatge que restin buides d'objectes i on l'espectador hi pot trobar un component estètic. Aquestes zones son molt importants per tal d'explicar la direcció a la que es dirigeixen els actors/actrius i en quina posició resten dels seus companys. Així que l'aire, determina la direcció de l'acció i la mirada, i és un element compositiu molt important. 
• 
  
• La simetria és important en tant en quant que equilibra la composició d'una manera senzilla i elegant. Funciona a partir de diferents objectes de forma semblant a si hi hagués un mirall.

Enquadrament

 

L'enquadrament és la part de realitat que veiem a través del visor de la càmera i que determina allò que l’espectador/a veurà, essent una selecció d'un espai concret de la realitat visible. Al mirar una fotografia nosaltres sabem que, més enllà dels seus límits, allò que nosaltres veiem té una continuïtat.

 Una càmera té uns límits físics horitzontals i verticals, no pot mostrar-nos tota la realitat. Per tant, cal escollir quina part de la realitat ens mostrarà, és a dir, quin tipus de pla, i des d’on (en quin angle) ens el mostrarà.  L’ull humà observa un espai sense límits, però en la càmera l’enquadrament està limitat per quatre costats, anomenant a tot el que estigui dins d'aquests, com a dins de camp, i tot el que no hi sigui, li direm que està en fora de camp o espai off.

                Plans (S'agrupen segons el seu valor descriptiu, narratiu o expressiu).

• Pla detall: Mostra un objecte o part d'un objecte o subjecte sobre el que es vol cridar l’atenció. Destaca elements petits que, amb un altre tipus de pla, passarien desapercebuts. Normalment s'incorpora com a pla d'inserció dins d'una narració. Ens dóna una informació molt detallada i remarca una importància sobre aquell fragment de la realitat. És expressiu.
• Primeríssim primer pla: mostra una part del rostre o del cos d'una persona. Potencia el valor dramàtic. Transmet més intimitat i confidencialitat que el primer pla. Quan es tracta d’un rostre, la imatge queda tallada aproximadament pel front o per damunt de les celles i just per sota del llavi. És expressiu.
• Primer pla: presenta el rostre sencer o, com a molt, amb l'espatlla. És un pla molt expressiu, psicològic i dramàtic, ja que permet percebre el somriure, el temor... S’acostuma a utilitzar per captar al màxim les expressions facials. En els discursos televisats, per exemple, s’utilitza en moments en què es vol donar una forta càrrega emocional al que està dient la persona que parla. És expressiu.
• Pla mig: presenta la persona tallada per la cintura, és a dir, de mig cos en amunt. Interessa la reacció del personatge davant una realitat. És el més proper que es pot realitzar amb l’objectiu normal de la càmera, ja que a distàncies més curtes es corre el risc de distorsionar la imatge. És narratiu.
• Pla americà o tres quarts: els límits superior i inferior coincideixen amb el cap i els genolls de la persona. És un enquadrament molt cinematogràfic, s'utilitzava sobretot als westerns per oferir la cara i el revòlver de l'actor. És narratiu.
• Pla sencer: els límits inferior i superior de la pantalla coincideixen amb el cap i els peus d'un o dos personatges. Interessa l'acció. És narratiu.
• Pla conjunt: abraça un petit grup de persones. Interessa l'acció. Presenta una relació entre els personatges. La persona més important queda encaixada dins d’un espai, però amb prou marge de moviment. És descriptiu.
• Pla general: mostra un escenari ampli en el que s'incorpora una persona o grup de persones que ocupa un terç o una quarta part de l'enquadrament. Situa els elements en el seu entorn. L’entorn té tanta o més importància que els mateixos objectes o subjectes. És descriptiu.
• Gran pla general: mostra un gran paisatge o una multitud. L'entorn és més important que la persona. Normalment té valor descriptiu, però pot adquirir un valor dramàtic quan es pretén destacar la petitesa d'un ésser en una multitud o enfront de la natura. Els personatges es veuen molt allunyats, petits, imperceptibles o directament no es veuen.

                Angles

• Frontal o mig: la càmera està just davant i a la mateixa alçada de l'element captat.
• Tres quarts: s'agafa l'element una mica de costat.
• Perfil o lateral: l’element és captat pel lateral.
• Picat: el punt de vista de la càmera és superior a l’element captat. Ajuda a destacar la petitesa de certs objectes, ja que proporciona un punt de vista de superioritat. Alhora és contraproduent el seu ús en persones (especialment nens) o animals, precisament perquè ajuda a veure’ls com a inferiors, els resta importància i, a més, pot deformar les proporcions del cap respecte al cos.
• Contrapicat: és la perspectiva contrària al picat, és a dir, consisteix en fotografiar un motiu des de baix cap a dalt i ajuda a ressaltar la grandiositat d’un element. Se sol utilitzar per a edificis o monuments. Deforma la perspectiva accentuant-ne aquest efecte com més a prop se sigui del motiu.
• Zenital: la imatge es pren en un angle totalment perpendicular (de dalt cap a baix) respecte al terra, és a dir, a 90º. És el picat absolut.
• Nadir: la càmera o el punt de vista és just a sota, és el contrapicat absolut.
• Presa a ran: la càmera capta la imatge a ran de terra o de l'objecte. Acostuma a sorprendre l'espectador ja que els humans no solen col·locar-se a aquest nivell de visió.

Treballs Optativa trimestral Llenguatge Audiovisual

1. Anàlisi fílmic d'un curtmetratge documental.
   Treball escrit d'una pàgina on s'analitza el contingut i la forma audiovisual d'una peça concreta de caràcter documental. Triar una de les quatre o cinc peces suggerides. Són vídeos d'aproximadament 15 minuts que formen part de la història del cinema documental.
   
   

1. Realització d'una entrevista audiovisual per grups.
   Creació audiovisual d'una entrevista d'un màxim de deu minuts de duració. Tenir en compte la tria d'una temàtic concreta, estudiar les possibilitats de la persona triada, escriure un seguit de preguntes que puguin donar joc. Gravar la veu amb una gravadora de so i registrar l'entrevista amb una càmera. Fer l'edició posterior del material afegint títols, música (si cal) i títols de crèdit finals.
   
   

1. Realització d'un fals documental per grups.
   Creació audiovisual d'un reportatge documental de caràcter fals que permeti entreveure els mecanismes que articulen el significat de les imatges en moviment. Triar una temàtica concreta i desenvolupar una peça mitjançant material d'arxiu (archive.org), una veu en off que vocalitzi un discurs inventat i editar el material resultant afegint títols de crèdit.